https://bcndhmagazine.org/2026/03/10/atrapats/https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/atrapats_01.jpgAtrapats_01L'Ayoub, 19 anys, en fa dos que és a Catalunya. A la fotografia, busca espais en una fàbrica abandonada per poder-los recondicionar.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/atrapats_10.jpgAtrapats_10La nit s'acaba convertint en l’escenari ideal per continuar passant desapercebuts.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/atrapats_09.jpgAtrapats_09Busquen a tots els racons de la ciutat alguna cosa per poder vendre.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/atrapats_08.jpgAtrapats_08Durant el confinament, una mica d'esport cada dia.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/atrapats_07.jpgAtrapats_07El Moha, 19 anys, s'afaita. Quan hi parles, el veus trist i tan sols et diu que només desitja poder treballar.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/atrapats_06.jpgAtrapats_06 La neteja esdevé una constant imprescindible quan vius a un lloc insalubre. Sense aigua, però, és difícil mantenir un espai net. https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/atrapats_05.jpgAtrapats_05 Com en una família, fins que tothom no és a punt, ningú toca el menjar. Per cuinar tenen una cuina de butà, però per a la dutxa han d’escalfar l’aigua tot encenent un foc al centre de la nau. https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/atrapats_04.jpgAtrapats_04Durant el confinament, les hores passen molt lentament, sense gaire res a fer. Els mòbils són la gran distracció.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/atrapats_03.jpgAtrapats_03L'acumulació de brutícia a les naus abandonades les converteix en un lloc idoni per a les rates, que acaben compartint espai amb el grup de joves.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/atrapats_02.jpgAtrapats_02Per estar més recollits, divideixen les habitacions amb mantes o teles.2026-03-10T20:57:56+00:00monthlyhttps://bcndhmagazine.org/2026/03/03/hello-world/https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/015-08_catrinas_197-1.webp015-08_CATRINAS_197 1Durant el Dia de Morts, col·lectius feministes i mares de víctimes van celebrar la V Marxa de les Catrinas, en memòria de les nenes i dones assassinades. L’acte va acabar a l’Antimonumenta, un monument construït especialment per recordar els feminicidis al país. Ciutat de Mèxic.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/014-elpalomarch_014-1.webp014-ELPALOMARCH_014 1Després del feminicidi d’una amiga de la cantant mexicana Vivir Quintana, es va formar El Palomar, col·lectiu de seixanta cantants llatinoamericanes que van crear la cançó Canción sin miedo, convertida en tot un himne contra la violència masclista. Ciutat de Mèxic.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/013-feminicides_011.webp013-féminicides_011Retrats de María Elena Ríos, supervivent d’un atac amb àcid; Sonia López, que busca justícia per a la seva neboda Fátima, assassinada als set anys; i Yoloxochitl Alvarado, supervivent d’un feminicidi. Totes tres lluiten contra la violència masclista. Posen al parc Chapultepec durant un debat pel 8 de març. Ciutat de Mèxic.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/012-luttes-feministes-anti-violence-de-genre_002.webp012-luttes féministes anti violence de genre_002El 7 de març de 2021 es va col·locar una tanca metàl·lica al voltant del Palau Nacional per protegir-lo de les manifestants del 8 de març. Les feministes hi van escriure els noms de totes les dones víctimes de violència d’aquell any, convertint-la en un “antimonument”. Zócalo, Ciutat de Mèxic.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/011-recherche-de-disparus_012e.webp011-recherche de disparus_012eMaría del Carmen Volante busca la seva filla Guadalupe Pamela, desapareguda a Ciutat de Mèxic el 2017. El 24 d’abril de 2022 va protestar amb centenars de dones contra els feminicidis i desaparicions arreu del país. A Mèxic, cada dia són assassinades deu dones. Ciutat de Mèxic.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/010-recherche-de-disparus_007.webp010-recherche de disparus_007Brisa va perdre el seu germà, trobat mort pel col·lectiu Rastreadoras del Fuerte de Sinaloa. Ara treballa per pagar-se els estudis d’estètica i mantenir l’esperança. De tant en tant, visita la tomba del seu germà. El mateix dia que el va visitar, el seu cosí va desaparèixer. Sinaloa, Mèxic.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/009-canal-ecatepec-mars_113-1.webp009-CANAL ECATEPEC MARS_113 1Verónica Rosas porta una mascareta amb el rostre del seu fill Diego, segrestat a Ecatepec als 16 anys. Davant la indiferència estatal, les famílies formen col·lectius per buscar les persones desaparegudes. Ecatepec, Mèxic.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/008-las-patronas_001.webp008-Las Patronas_001Des de 1995, quinze dones de Veracruz donen menjar i aigua als migrants que viatgen en trens de càrrega cap als Estats Units. Llencen bosses i ampolles als vagons en marxa, en un acte diari de solidaritat. La Patrona, Veracruz.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/007-legal-cmdx_106.webp007-LEGAL CMDX_106La Marea Verda reuneix col·lectius feministes davant el Congrés per donar suport a la despenalització de l’avortament. El debat es va ajornar, però el mateix dia San Luis Potosí va aprovar la reforma, convertint-se en el setzè estat de Mèxic en legislar a favor d’aquest dret. Ciutat de Mèxic.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/006-023_crystal-minerva_245.webp006-023_CRYSTAL & MINERVA_245C. i M. són acompanyants d’avortament a Tijuana i formen part del col·lectiu Bloodys. Donen suport a dones mexicanes, migrants i també a les que viuen a l’altre costat de la frontera, ja sigui presencialment o en línia, durant els processos d’interrupció de l’embaràs. Playas Tijuana, Baixa Califòrnia.2026-03-04T16:16:33+00:00monthlyhttps://bcndhmagazine.org/2026/03/17/ballet-contra-les-bales/https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/ballet-contra-las-balas-15.jpgVista aèria del Complexo do Alemao. Río de Janeiro, Brasil.Vista aèria del Complexo do Alemao. Río de Janeiro, Brasil.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/ballet-contra-las-balas-14.jpgBallet contra las Balas-14Karla i la seva mare visiten la tomba del seu pare, assassinat per un policia, al cementiri d’Inhaúma. Al fons es veu el Morro do Adeus, on va ser “baleado”. Rio de Janeiro.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/ballet-contra-las-balas-13.jpgLoading cement blocksTuany Nascimento, coordinadora del projecte social de ballet Na Ponta dos Pés, transporta blocs de ciment més resistents a les bales per construir la seva sala pròpia, oberta a tota la comunitat. Morro do Adeus, Complexo do Alemão, Rio de Janeiro.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/ballet-contra-las-balas-09.jpgBallet contra las Balas-09Karla practica passos de ballet en solitud en una casa cedida al Complexo da Maré, després de ser expulsada amb la seva família de la seva llar per les guerres narco-territorials.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/ballet-contra-las-balas-6.jpgCarla maquillándoseKarla es maquilla al bany de la seva antiga casa abans d’anar a una classe de ballet. Morro do Adeus, Complexo do Alemão, Rio de Janeiro.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/ballet-contra-las-balas-5.jpgCarlaKarla, de 15 anys, amb una de les seves filles a l’habitació de la seva antiga casa, on va viure tota la vida abans de ser expulsada pel Comando Vermelho. Morro do Adeus, Complexo do Alemão, Rio de Janeiro.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/ballet-contra-las-balas-4.jpgBallet en la favelaEstudiants del projecte social de ballet Na Ponta dos Pés camí a una classe. Morro do Adeus, Complexo do Alemão, Rio de Janeiro.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/ballet-contra-las-balas-3.jpgBallet en la favelaClasses del projecte social de ballet Na Ponta dos Pés al Morro do Adeus, Complexo do Alemão, Rio de Janeiro.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/ballet-contra-las-balas-2.jpgCotidiano en la FavelaOperatiu policial després d’un enfrontament entre narcos al Morro do Adeus, Complexo do Alemão, Rio de Janeiro.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/ballet-contra-las-balas-1.jpgRaissa en su comunidadRaissa, de 12 anys, practica ballet a la seva favela, Morro do Adeus, Complexo do Alemão, Rio de Janeiro.2026-03-04T16:14:55+00:00monthlyhttps://bcndhmagazine.org/2026/03/24/el-peru-un-estat-toxic/https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/015_peru-a-toxic-state.jpg015_Peru, a Toxic StateEl fill resa sobre la tomba del seu pare, Félix. A Espinar, el 2012, hi va haver una gran onada de protestes, “Espinar se Levanta”, organitzades per la població local contra la mina. La policia va reprimir la protesta amb violència. Hi va haver 3 morts i desenes de ferits. Entre les víctimes hi havia Félix, un pacifista de 82 anys i líder de la comunitat d’Alt Huancané.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/013_peru-a-toxic-state.jpg013_Peru, a Toxic StateGrimalda De Cuno, a casa seva, plora el seu vedell nascut mort el dia anterior. A causa de l’aigua contaminada amb metalls pesants, molts animals moren després de beure del riu o neixen morts. El bestiar s’ha anat reduint al llarg dels anys, fet que ha empitjorat les condicions de vida d’agricultors i ramaders ja empobrits.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/012_peru-a-toxic-state.jpg012_Peru, a Toxic StateRoxana, de 14 anys, pateix paràlisi cerebral. Centre d’Educació Especial “Sagrada Família”, a Espinar. El centre acull 29 nens nascuts amb deformitats físiques i discapacitats intel·lectuals. Espinar va decidir crear el Centre d’Educació Especial “Sagrada Família” a causa de l’alta taxa d’infants nascuts amb malformacions.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/010_peru-a-toxic-state.jpg010_Peru, a Toxic StateUn home mostra la seva radiografia. Explica que, a causa de la inhalació de grans quantitats de pols amb partícules de metalls pesants provinents de la mineria, la seva salut s’ha deteriorat. El mateix ha passat a molts dels seus coneguts. La pols no sols entra al tracte respiratori, sinó que també contamina les aigües subterrànies i els rius, el sòl i els cultius.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/009_peru-a-toxic-state.jpg009_Peru, a Toxic StateEl poble d’Ayaviri, abans de l’arribada de la mina, vivia del formatge i la llet. A causa de la contaminació de l’aigua, les vaques van començar a produir menys llet i de pitjor qualitat. Així, els ingressos dels ramaders van caure significativament i els productors de formatge tenen dificultats per vendre’l fora de la ciutat, ja que els mercats pròxims no volen “formatge contaminat”.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/007_peru-a-toxic-state.jpg007_Peru, a Toxic StateEl poble de Nueva Fuerabamba va ser construït el 2014/2015 per la mina Las Bambas per als indígenes de la comunitat de Fuerabamba, que van ser desposseïts de les seves terres i llars; hi viuen gairebé 660 persones. Segons Gregorio Roja Paniura, representant de la Comunitat de Nueva Fuerabamba, en els darrers 3 anys han mort unes 20 persones a causa de la depressió.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/004_peru-a-toxic-state.jpg004_Peru, a Toxic StateAyaviri no té aigua potable perquè els seus llacs i rius estan contaminats amb residus miners. Hi ha camions que subministren aigua potable a un cost 25 vegades superior al de l’aigua comprada a Lima, mentre que alguns barris només tenen accés a l’aigua durant 6 hores a la setmana. Així, els recursos hídrics són escassos per a la població, mentre que l’empresa minera extreu i utilitza grans quantitats d’aigua per a l’activitat minera.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/003_peru-a-toxic-state.jpg003_Peru, a Toxic StateAvelina Chilo Ríos, 53 anys, Tintaya Marchiri. Avelina pateix càncer. El seu espòs i dos dels seus cinc fills van morir com a conseqüència de la contaminació ambiental. Després de la mort del seu espòs, l’empresa minera li va oferir pocs diners per comprar la seva propietat i ampliar l’explotació. Avelina va optar per no abandonar la seva llar.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/002_peru-a-toxic-state.jpg002_Peru, a Toxic StateVista de dron de la mina Tintaya, a Espinar, Perú. Grans porcions de territori han estat comprades per una poderosa empresa multinacional (Glencore). Els principals problemes que afecten els territoris i la població de la zona d’Espinar són la contaminació de l’aigua amb metalls pesants i la manca d’aigua a causa de l’activitat minera.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/001_peru-a-toxic-state.jpg001_Peru, a Toxic StateEl poble indígena quítxua té una relació especial amb la Mare Terra i amb el treball agrícola. No obstant això, les seves terres estan enverinades per la presència de metalls pesants, i les seves tradicions populars, estretament vinculades a la natura i a l’agricultura, estan desapareixent.2026-03-04T16:13:53+00:00monthlyhttps://bcndhmagazine.org/2026/03/31/laltra-frontera/https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/la-otra-frontera_15.jpgLa otra Frontera_15En els darrers mesos s’ha obert una nova ruta que consisteix a creuar el canal de la Mànega entre França i Anglaterra en embarcacions, en mans de passeurs, traficants de persones. Aquests organitzen grups de migrants que volen arribar a Anglaterra. Pagant 2.500 euros per persona, la travessia es fa de nit: els pugen en una embarcació i els deixen a la seva sort. A la fotografia, un grup d’uns 80 migrants puja a una d’aquestes embarcacions per creuar el canal.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/la-otra-frontera_10.jpgLa otra Frontera_10Malika passa la seva filla de cinc anys al seu espòs, Mohammed, per sobre de la tanca a la frontera entre Bòsnia i Croàcia, a la petita població de Velika Kladuša.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/la-otra-frontera_09.jpgLa otra Frontera_09Alia i el seu fill caminen amagats pel bosc després de travessar la frontera entre Bòsnia i Croàcia. Endinsats en els boscos humits de Croàcia, avancen en silenci per no ser descoberts per la policia. Sovint, si són interceptats, són colpejats i retornats a Bòsnia.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/la-otra-frontera_08.jpgMarc SanyeMalika i els seus fills, allotjats en una tenda de campanya dins d’una casa abandonada prop de la frontera amb Croàcia, consulten el mapa als seus telèfons mòbils per intentar travessar l’endemà la frontera entre Bòsnia i Croàcia.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/la-otra-frontera_06.jpgLa otra Frontera_06Centenars de migrants malviuen a les barraques de l’antiga estació central de Belgrad, en el seu pas per la ciutat cap a Bòsnia, amb l’esperança d’arribar a França, Alemanya o Anglaterra. Sense menjar, llum ni serveis sanitaris, intenten reunir diners per continuar el viatge. Molts necessiten mesos abans de poder reprendre la ruta.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/la-otra-frontera_05.jpgLa otra Frontera_05Durant més de tres mesos, 14.000 persones —entre les quals hi havia 4.000 menors— van malviure en tendes de campanya situades al costat de les vies del tren que travessen la frontera entre Grècia i Macedònia, a Idomeni.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/la-otra-frontera_04.jpgLa otra fronteraUna família de l’Afganistan observa des de la seva tenda de campanya, al costat de les vies del tren que travessen la frontera, el pas d’un tren de mercaderies en direcció a Macedònia. Poc després, el govern grec va desallotjar aquest camp improvisat i va traslladar totes les persones a camps militaritzats repartits per tot Grècia.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/la-otra-frontera_03.jpgLa otra fronteraA la petita població d’Idomeni, el març de 2016, van quedar atrapades 14.000 persones en trànsit cap a Europa. A causa del tancament de la frontera ordenat pel govern de Macedònia, aquestes persones van malviure durant mesos en aquest indret, sense menjar ni electricitat i en condicions climàtiques molt dures.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/la-otra-frontera_02.jpgLa otra fronteraUna anciana s’abraça amb la seva filla i la seva neta després d’haver creuat de nit des de Turquia fins a Grècia (Lesbos). Els traficants de persones obliguen a pagar uns 1.200 euros per cada persona que vol fer aquest trajecte perillós. Organitzen grups per creuar per aquesta ruta i els obliguen a pujar en embarcacions de plàstic, sobrecarregades i amb armilles salvavides falses, fet que incrementa encara més el perill de travessar aquesta mar.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2026/03/la-otra-frontera_01.jpgLa otra fronteraEl setembre de 2015, milers de migrants creuaven els 9 quilòmetres que separen Turquia de Grècia per la mar Egea, cap a Lesbos, fugint de la guerra de Síria. A la fotografia, una embarcació de plàstic, sobrecarregada, creua la mar Egea en direcció a la costa nord de l’illa de Lesbos. Es calcula que aproximadament 800.000 persones han arribat a l’illa fugint dels seus països, i que 800 migrants hi han mort.2026-03-04T16:12:52+00:00monthlyhttps://bcndhmagazine.org/2026/02/17/maria/https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/maria-maria-abranches-01.webpMARIA - Maria Abranches - 01Un collage que mostra el document d’arribada d’Ana Maria Jeremias, amb nou anys, a Portugal l’any 1975.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/maria-maria-abranches-03.webpMARIA - Maria Abranches - 03Ana Maria Jeremias anant a treballar a trenc d’alba amb tren, des dels afores de Lisboa, on viu, fins al centre de la ciutat, on treballa.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/maria-maria-abranches-09.webpMARIA - Maria Abranches - 09Un detall de la casa d’una de les parelles grans a qui Ana Maria Jeremias cuida i per a les quals treballa.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/maria-maria-abranches-07.webpMARIA - Maria Abranches - 07L’habitació de la dona gran a qui cuida Ana Maria Jeremias.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/maria-maria-abranches-14.webpMARIA - Maria Abranches - 14Les nétes d’Ana Maria Jeremias, la Leonor i la Beatriz, esperant que pari de ploure després de la missa, a l’entrada d’una església.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/maria-maria-abranches-04.webpMARIA - Maria Abranches - 04Un collage que mostra un retrat antic de Belita Guilherme, la mare d’Ana Maria Jeremias.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/maria-maria-abranches-06.webpMARIA - Maria Abranches - 06Ana Maria Jeremias rentant els plats en una de les llars on treballa.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/maria-maria-abranches-05.webpMARIA - Maria Abranches - 05Ana Maria Jeremias rentant la roba d’una de les famílies per a les quals treballa.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/maria-maria-abranches-10.webpMARIA - Maria Abranches - 10Ana Maria Jeremias cuidant l’anciana per a qui ha treballat durant els darrers cinc anys.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/maria-maria-abranches-12.webpMARIA - Maria Abranches - 12Ana Maria Jeremias, exhausta, asseguda al sofà després d’haver aixecat la dona que cuida quan va caure a terra.2026-02-19T19:05:53+00:00monthlyhttps://bcndhmagazine.org/2026/02/24/donna/https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/donna-double-absence-15-15-sur-15.webpDONNA, DOUBLE ABSENCE (15) (15 sur 15)París, abril 2025. La Donna viu sola per primer cop, en un petit quart de minyona sota els terrats. Nou metres quadrats i un vàter al replà, però una llibertat immensa. Somia obtenir el permís de residència per veure la família que no abraça des de fa quinze anys.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/donna-double-absence-15-14-sur-15.webpDONNA, DOUBLE ABSENCE (15) (14 sur 15)París, desembre 2023. Ara treballa com a mainadera per a una família francesa. Sense papers, ha obtingut un contracte que li permet iniciar la sol·licitud de residència. Reuneix proves de la seva vida a França des del 2012. Aquí es fa les fotos d’identitat per als tràmits.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/donna-double-absence-15-13-sur-15.webpDONNA, DOUBLE ABSENCE (15) (13 sur 15) París, desembre 2023. La Donna envia el 80 % del que guanya a Filipines per pagar estudis, salut i despeses familiars. A vegades tem que els diners no s’aprofitin bé. Dos dies després d’aquest enviament, la seva mare pateix un ictus greu. Les remeses filipines representen fins al 15 % del PIB del país.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/donna-double-absence-15-12-sur-15.webpDONNA, DOUBLE ABSENCE (15) (12 sur 15)París, diumenge, 15 h. A l’església Sainte-Bernadette d’Auteuil se celebra missa en tagal, la llengua principal de Filipines. Catòlica fervent, la Donna hi troba una comunitat i un espai de consol. Més del 80 % dels filipins s’identifiquen com a catòlics.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/donna-double-absence-15-11-sur-15.webpDONNA, DOUBLE ABSENCE (15) (11 sur 15) París, desembre 2023. Cada dia, la Donna pren el metro per anar a treballar. Sense papers, viu amb la por de ser detinguda i deportada, com una amiga seva. Davant seu, una mare viatja amb els fills; la Donna, fa catorze anys, només els veu a través d’una pantalla.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/donna-double-absence-15-10-sur-15.webpDONNA, DOUBLE ABSENCE (15) (10 sur 15)París, desembre 2023. El 2 de desembre, un atemptat amb ganivet va costar la vida a en Collin, amic i antic company d’estudis de la Nicole. La Donna li ret homenatge al lloc on va ser assassinat. Com molts, en Collin havia emigrat com a infermer: avui, el 85 % dels infermers filipins treballen a l’estranger.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/donna-double-absence-15-9-sur-15.webpDONNA, DOUBLE ABSENCE (15) (9 sur 15)París, desembre 2023. Com sempre, la Donna espera fins ben entrada la nit per parlar amb els seus fills, a 10.000 km de distància. Només el mòbil l’acosta a ells. Tot i la tristesa, l’èxit de la Nicole com a infermera li dona orgull i força per continuar sacrificant-se.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/donna-double-absence-15-8-sur-15.webpDONNA, DOUBLE ABSENCE (15) (8 sur 15)Baguio, agost 2019. És un gran dia per a la Nicole: és la primera de la família que es gradua. Amb toga i birret, compleix el somni de la seva mare de ser infermera. La família viatja tres hores per celebrar-ho, però la Donna, des de França, no hi és.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/donna-double-absence-15-7-sur-15.webpDONNA, DOUBLE ABSENCE (15) (7 sur 15)Tublay, Filipines, agost 2019. La Nicole, de 21 anys, i els seus tres germans passen molt temps junts a l’habitació que comparteixen. Els mòbils són la seva finestra al món i un refugi d’intimitat en un espai petit on l’absència de la mare és constant.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/donna-double-absence-15-6-sur-15.webpDONNA, DOUBLE ABSENCE (15) (6 sur 15)Tublay, Filipines, agost 2019. La Donna prové d’una família pagesa modesta. Gràcies als diners que envia, els seus pares i la seva germana han pogut arreglar la casa familiar. Com en moltes llars filipines, diverses generacions depenen del seu esforç.2026-02-19T18:52:12+00:00monthlyhttps://bcndhmagazine.org/2026/02/10/la-nacion-de-los-zama/https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/003-dscf2758.webp003-DSCF2758 Uns sanitaris traslladen un home a una ambulància després de rescatar-lo d’un pou miner abandonat a Stilfontein, Sud-àfrica. Més de noranta homes van morir quan la policia va tancar centenars de miners il·legals i els va privar d’aliments durant dies.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/009-dscf3848.webp009-DSCF3848 El miner artesanal Nzunzo Xhulu carrega un sac de carbó a la mina abandonada de Golfview, a Ermelo, el dia abans de morir. El van trobar sense vida l’endemà. A punt de ser pare, estalviava per al seu fill. Es creu que va morir intoxicat per gasos tòxics sota terra.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/005-dscf2820.webp005-DSCF2820Un agent de policia fa guàrdia a l’entrada d’un pou miner a Stilfontein, Sud-àfrica, on més de noranta miners artesanals d’or van morir durant un setge policial el gener de 2025. L’operació és actualment objecte d’investigació per la Comissió de Drets Humans.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/007-dscf7244.webp007-DSCF7244Un miner il·legal, conegut localment com a zama zama, camina per un paisatge devastat a la mina abandonada de Golfview, a Ermelo. Tot i que la llei obliga a restaurar els terrenys, això gairebé mai no passa. Milers sobreviuen així, entre perill i precarietat.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/015-dscf2231.webp015-DSCF2231Jabulani Vela Sibiya, president de l’Associació de Miners Artesanals d’Ermelo, fa un petó a la seva filla davant de casa seva, a Wesselton. A la conca carbonífera, la pobresa i la contaminació són endèmiques. Lluita pels drets dels miners exclosos del sistema.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/010-dscf6607-2.webp010-DSCF6607-2Un abocador de residus d’una mina de carbó s’alça sobre les barraques del barri de Vosman, a eMalahleni. Els veïns, gairebé cap contractat per la mina, pateixen soroll, pols i explosions constants. Després d’un segle, la mineria encara no ha millorat les seves vides.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/011-dscf5029.webp011-DSCF5029L’artesà miner Emmanuel Siyabonga reposa extenuat després de treure un sac de carbó de la mina abandonada de Golfview, a Ermelo. Els gasos tòxics i l’esforç constant afecten greument la seva salut. “De mica en mica, això em mata per dins”, diu el pare de dos fills.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/004-dji_0765.webp004-DJI_0765Pou de la mina d’or abandonada de Buffelsfontein, a Stilfontein, on més de noranta miners il·legals van morir de fam el gener de 2025. Tancada fa anys, la mina, una de les més fondes del món, s’ha convertit en destí de joves aturats de tot el sud d’Àfrica.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/001-dji_0304.webp001-DJI_0304Vista aèria del poble de Duvha, al costat d’una mina de carbó i de la central tèrmica homònima, a la província de Mpumalanga, Sud-àfrica. Més d’un segle i mig de mineria han deixat un llegat de contaminació crònica i pobresa, mentre les comunitats locals continuen marginades.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/012-_dsc5310.webp012-_DSC5310 Roba estesa de miners il·legals de diamants penja d’una tanca a una antiga mina de De Beers, a Namaqualand. Centenars viuen en barraques al desert, treballant en condicions extremes per alimentar les seves famílies i recuperar un recurs que senten com a propi.2026-02-19T18:50:39+00:00monthlyhttps://bcndhmagazine.org/2026/02/03/mongolia-asfixiada/https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/natalya-saprunova_mongolia_03.webpNatalya Saprunova_Mongolia_03La mina de carbó de Baganuur subministra 4 milions de tones anuals, 90 % a Ulan Bator. La seva activitat contamina aire, aigua i sòl, afecta ecosistemes, la vida nòmada, la salut i contribueix al canvi climàtic.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/natalya-saprunova_mongolia_011.webpNatalya Saprunova_Mongolia_011Amb poques alternatives econòmiques, alguns nòmades treballen transportant carbó a les centrals. La mina de Baganuur extreu 4 milions de tones anuals, 90 % per **Ulan Bator**, causant pol·lució, contaminació i amenaces a la salut, ecosistemes i vida nòmada. https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/natalya-saprunova_mongolia_012.webpNatalya Saprunova_Mongolia_012Les mares fan cua per fer radiografies pulmonars als seus fills amb símptomes respiratoris. Ulan Bator, amb 1,6 milions d’habitants (45 % de la població), afronta pol·lució crítica; 300.000 nens pateixen problemes respiratoris, cardíacs i cognitius que afecten el seu desenvolupament.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/natalya-saprunova_mongolia_08.webpNatalya Saprunova_Mongolia_08A Ulan Bator, els parvularis utilitzen purificadors d’aire per protegir els infants de la pol·lució extrema, filtrant partícules PM2.5 i creant un entorn més segur durant els mesos d’hivern contaminats.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/natalya-saprunova_mongolia_01.webpNatalya Saprunova_Mongolia_01Un espès fum cobreix la ciutat d’Ulan Bator, Mongòlia, on els habitants depenen de estufes de carbó durant els hiverns rigorosos. Aquesta pràctica, causada per la manca de calefacció centralitzada, allibera contaminants nocius, agreujant la crisi de pol·lució i afectant la salut.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/natalya-saprunova_mongolia_04.webpNatalya Saprunova_Mongolia_04Puurevsinghe Otgonsuren, enginyer cap de 50 anys, treballa a la central de calefacció des de fa 10 anys i espera cinc més per jubilar-se. Les plantes subministren escalfament a escoles, parvularis i hospital, en condicions extremes de calor, pols i contaminants.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/natalya-saprunova_mongolia_06.webpNatalya Saprunova_Mongolia_06El carbó és el combustible principal de les famílies mongoles pobres, tot i afectar el pressupost. Prioritzen comprar-lo sobre aliments, sense alternatives, contribuint de manera significativa a la contaminació hivernal. https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/natalya-saprunova_mongolia_05.webpNatalya Saprunova_Mongolia_05El 2019, Mongòlia va prohibir cremar carbó brut a Ulan Bator i el va substituir per combustible net. Els residents afirmen que crema més net, però pot contenir químics nocius que afecten la salut.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/natalya-saprunova_mongolia_07.webpNatalya Saprunova_Mongolia_07El fum de focs oberts a l’abocador de la ciutat afegeix més contaminació, alliberant gasos tòxics, partícules fines (PM2.5 i PM10) i POPs que penetren als pulmons i la sang, generant greus riscos per a la salut.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/natalya-saprunova_mongolia_010.webpNatalya Saprunova_Mongolia_010Khudobater, 47 anys, pare de tres fills i exminer, va perdre una cama quan un túnel subterrani va col·lapsar a Nalaikh, una de les principals mines, tancada als anys 90. Com molts miners, ara viu amb les seqüeles en un entorn marcat pel carbó.2026-02-06T00:09:18+00:00monthlyhttps://bcndhmagazine.org/2026/01/27/el-cami/https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/015-prt25mex5607path.webp015-PRT25MEX5607PATHCiudad Juárez (Mèxic), 28 de juny de 2025. César i Lina, amb els seus fills, tornen a un refugi per a migrants després de visitar un parc. La família, que va sortir de Colòmbia el 2024, viu ara atrapada al refugi després de dos segrests.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/014-prt25mex2378path.webp014-PRT25MEX2378PATHCésar i Lina es fan un petó després de ser declarats casats al registre civil de Ciudad Juárez, Mèxic. Amb els seus fills, van sortir de Colòmbia el 2024 per intentar arribar als Estats Units, travessant el Tap del Darién, l’Amèrica Central i Mèxic. Ara viuen en un refugi a Juárez.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/013-prt25mex4213path.webp013-PRT25MEX4213PATHCésar i Lina, amb els seus fills, caminen als afores de Ciudad Juárez, prop del mur que separa Mèxic dels Estats Units. La família, que va sortir de Colòmbia el 2024 i fou segrestada dues vegades, viu ara atrapada en un refugi.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/012-prt25mex4797path.webp012-PRT25MEX4797PATHCésar, de Veneçuela, i Lina, de Colòmbia, comparteixen un moment de calma en un refugi per a migrants a Ciudad Juárez. El 2024 van sortir amb els seus fills, Ángel i Simón, cap als Estats Units. Segrestats dues vegades, ara viuen en un llimb al refugi.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/011-prt25mex1894path.webp011-PRT25MEX1894PATHMigrants veneçolans i colombians viatgen en un tren de càrrega cap a Chihuahua, entre ells César Atencio, Lina Arias i els seus dos fills, Simón i Ángel. Coneguts com La Bèstia, aquests trens són un mitjà tan habitual com perillós per arribar als Estats Units.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/010-prt25mex1224path.webp010-PRT25MEX1224PATHCésar Atencio suporta el fred extrem mentre viatja en un tren de càrrega cap a Chihuahua amb la seva companya i els seus fills, i altres migrants veneçolans i colombians. Coneguts com La Bèstia, aquests trens són un mitjà tan habitual com perillós per arribar als Estats Units.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/009-prt25mex1583path.webp009-PRT25MEX1583PATHEl petit Simón Atencio Arias, d’un any, plora desesperat mentre lluita contra el fred intens viatjant en un vagó de tren de càrrega cap a Chihuahua amb la seva mare, Lina Arias, el seu pare, César Atencio, i el seu germà, Ángel.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/008-prt25mex0978path.webp008-PRT25MEX0978PATHCésar Atencio abraça Lina Isabel Arias a bord d’un tren de càrrega que surt de Torreón cap a Chihuahua. A prop d’un control de la patrulla mexicana, s’amaguen per evitar ser detectats i deportats. Amb els seus fills i altres migrants, afronten deu hores de viatge gèlid.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/007-prt25mex9012path.webp007-PRT25MEX9012PATHCésar Atencio, Lina Arias i els seus fills, juntament amb altres migrants, corren per les vies prop de San Francisco del Rincón mentre un tren de càrrega s’atura. Depenen d’aquests trens, coneguts com La Bèstia, per avançar cap a la frontera dels Estats Units.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/006-prt25mex0500path.webp006-PRT25MEX0500PATHCésar i Lina ploren i resen durant un culte evangèlic amb els seus fills en una església de Torreón, Mèxic. Després de viatjar dos dies en el tren anomenat La Bèstia, hi troben refugi i menjar abans de continuar cap a Chihuahua.2026-02-06T00:08:33+00:00monthlyhttps://bcndhmagazine.org/2026/01/20/heroines-que-desafien-moscou-i-minsk-2/https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/015-bcn_dh_doo_max_115.webp015-BCN_DH_DOO_MAX_115El mur que marca la frontera entre els Estats Units i Mèxic entra a l'Oceà Pacífic, com es veu des del mar a Tijuana, Mèxic, el juny de 2024.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/014-bcn_dh_doo_max_114.webp014-BCN_DH_DOO_MAX_114Un hondureny salta des de la tanca fronterera dels Estats Units a Tijuana, Mèxic, divendres 21 de desembre de 2018.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/013-bcn_dh_doo_max_113.webp013-BCN_DH_DOO_MAX_113Els llums de les patrulles policials il·luminen la carretera on s'ha descartat un 'entambado', un terme utilitzat pels experts locals per descriure els cossos de víctimes col·locats en un tambor, Tijuana, Mèxic, maig de 2024. El cos no identificat va mostrar signes de tortura. El 2024, Tijuana té una de les taxes d'homicidis més altes de Mèxic, amb aproximadament 138 homicidis per cada 100.000 habitants. Aquesta estadística situa Tijuana com una de les ciutats més perilloses del país, principalment a causa de la seva ubicació geogràfica al llarg de la frontera, que està fortament influenciada pel contraban de persones i el tràfic de drogues pel crim organitzat.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/012-bcn_dh_doo_max_112.webp012-BCN_DH_DOO_MAX_112Els migrants corren després de creuar la tanca fronterera a través d'un forat per arribar a l'interior dels Estats Units a San Diego, des de Tijuana, Mèxic, dimecres 26 de desembre de 2018. Descoratjats per la llarga espera per sol·licitar asil a través de ports oficials d'entrada, molts immigrants centreamericans de les caravanes recents estan optant per travessar el mur fronterer dels Estats Units i lliurar-se a agents de patrulla fronterera.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/011-bcn_dh_doo_max_111.webp011-BCN_DH_DOO_MAX_111Una mare hondurenya i el seu fill pugen a la tanca fronterera per saltar dins dels Estats Units a San Diego, des de Tijuana, Mèxic, dimecres 26 de desembre de 2018. Descoratjats per la llarga espera per sol·licitar asil a través de ports oficials d'entrada, molts immigrants centreamericans de les caravanes recents estan optant per travessar el mur fronterer dels Estats Units i lliurar-se a agents de patrulla fronterera.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/010-bcn_dh_doo_max_110.webp010-BCN_DH_DOO_MAX_110Les muntanyes de Califòrnia són visibles al crepuscle, separades de la ciutat de Tijuana per la línia de llum creada pel mur fronterer que divideix Mèxic dels Estats Units el maig de 2024.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/009-bcn_dh_doo_max_109.webp009-BCN_DH_DOO_MAX_109Un migrant salta la tanca fronterera per arribar al costat dels Estats Units a San Diego, Calif., des de Tijuana, Mèxic, divendres 28 de desembre de 2018.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/008-bcn_dh_doo_max_108.webp008-BCN_DH_DOO_MAX_108El crani d'un migrant que va morir al desert després de travessar el mur fronterer que separa Mèxic dels Estats Units es troba a terra a uns 20 quilòmetres a l'oest d'El Paso el 22 de gener de 2025.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/007-bcn_dh_doo_max_107.webp007-BCN_DH_DOO_MAX_107En aquest quadre de juliol de 2024 apareix una visió sorprenent a la paret d'acer que defineix la frontera entre Mèxic i els Estats Units: una porta oberta i desatesa. Aquesta obertura, que permet una visió d'Arizona més enllà del mur fronterer, evoca una sensació surrealista de malestar, especialment en aquesta perillosa zona controlada pel crim organitzat.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/006-bcn_dh_doo_max_106.webp006-BCN_DH_DOO_MAX_106Una secció molt curta del mur fronterer es troba a les muntanyes del sud de Califòrnia, des de Tijuana, Mèxic, 4 de juliol de 2024.2026-02-06T00:07:59+00:00monthlyhttps://bcndhmagazine.org/2026/01/13/yoluja/https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/fp_yoluja_15.webpFP_YOLUJA_15La casa de la família Pushaina, quaranta anys després de l’arribada de l’empresa minera Cerrejón, encara s’il·lumina amb espelmes i un fanal de piles. Un halo de llum rere les seves cases prové del port de l’empresa, que disposa de servei elèctric des de fa anys.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/fp_yoluja_14.webpFP_YOLUJA_14Els ancians són la memòria dels wayúu: els morts, les estrelles. Són ells qui custodien la història de l’arribada de la mina de carbó, perquè la van viure. Molts ja han marxat, pocs en queden, intentant desentranyar la veritat.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/fp_yoluja_13.webpFP_YOLUJA_13En la cultura wayúu, els cementiris són els llocs més sagrats. Són importants no només com a espai de reunió familiar durant un funeral, sinó també perquè simbolitzen la propietat del seu territori. Representen una mena d’escriptura que certifica la possessió de la terra.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/fp_yoluja_12.webpFP_YOLUJA_12Durant les vetlles de matinada, es sacrifiquen cabres que després es preparen com a aliment per a la família del difunt i els convidats. Després del sacrifici, dos infants juguen amb les banyes, fingint ser cabres ells mateixos.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/fp_yoluja_11.webpFP_YOLUJA_11El ferrocarril d’El Cerrejón s’estén al llarg de 150 quilòmetres per La Guajira. Els pastors de cabres caminen al costat de les vies per arribar a les seves comunitats, en un territori dividit per una línia que ha separat assentaments familiars.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/fp_yoluja_10.webpFP_YOLUJA_10Les dones de la comunitat wayúu són les responsables de vetllar pels difunts per acomiadar-los. Tot i que els homes també hi participen, les dones inicien i conclouen el dol, que pot durar minuts o hores. Cobrir-se el cap és important durant aquest ritual.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/fp_yoluja_09.webpFP_YOLUJA_09A La Guajira, les famílies vetllen el difunt la primera nit a casa seva, i després traslladen el taüt pel desert, des de la ranchería fins al cementiri. El sol ferotge projecta una processó d’ombres distorsionades.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/fp_yoluja_08.webpFP_YOLUJA_08En Poo Pushaina viatja fins a Uribia, el poble més proper, per comprar cabres que oferirà a la família i als convidats durant el vetllatori del seu germà petit, Jalisco. Uribia és també on ha d’anar regularment a revisions mèdiques per la pèrdua de visió que atribueix a la pols de carbó.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/fp_yoluja_07.webpFP_YOLUJA_07 La comunitat de Medialuna, a La Guajira colombiana, està formada principalment per pescadors. A l’alba, els qui han passat la nit al mar tornen amb la pesca, i les famílies locals es reuneixen a la platja per rebre una part de la captura del dia.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/fp_yoluja_06.webpFP_YOLUJA_06Des de dins d’un cotxe, la pluja i la sorra dibuixen una mena de llàgrimes que cauen del cel sobre les cases de la família Pushaina.2026-01-12T21:44:20+00:00monthlyhttps://bcndhmagazine.org/2026/01/06/heroines-que-desafien-moscou-i-minsk/https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/design-sans-titre-015.webpDesign sans titre-01515. Nadia, 28 anys (Bielorússia), mare de dos fills i activista, va passar mesos amagada abans d’escapar a Lituània. Denuncia no només la prohibició de la llengua bielorussa, sinó també el control del règim sobre les veus de les dones. La Nadia mostra una fotografia dels seus pares i la seva germana, que van quedar-se a Bielorússia. La guarda a la cartera, sabent que potser no els tornarà a veure mai més.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/design-sans-titre-014.webpDesign sans titre-01414. Irina, 21 anys (Rússia), jove advocada que defensa víctimes de violència masclista, mostra un tatuatge contra la guerra. Va fugir després que les noves lleis criminalitzessin la seva ONG. Des de Vílnius, ajuda altres dones a sol·licitar asil i insisteix que “el patriarcat i la tirania són bessons.”La Irina assenyala un grafit anti-Putin i antibèl·lic en un mur de Vílnius. Somriu lleument: “Aquí, finalment pots escriure el que penses sense acabar a la presó.”https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/design-sans-titre-013.webpDesign sans titre-01313. L’ordinador portàtil de la Irina és cobert d’adhesius contra Putin i Lukaixenko — llamps, punys alçats, paraules de llibertat. Una pantalla de treball convertida en manifest silenciós.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/design-sans-titre-012.webpDesign sans titre-01212. Sofia, 25 anys, activista bielorussa. Quan la policia secreta la va amenaçar amb la presó si no col·laborava, va escapar creuant la frontera. Avui reconstrueix la seva vida en silenci mentre cuida persones amb discapacitat, encara marcada per la violència dels homes amb uniforme. “L’ombra de la seva mà cau sobre flors i ciment, un gest fràgil entre la tendresa i el desafiament.”https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/design-sans-titre-011.webpDesign sans titre-01111. En una fotografia antiga, la Sasha apareix amb la seva mare davant d’una bandera dels Estats Units. És un record dels anys viscuts entre Minsk i els Estats Units. La seva mare va morir a Bielorússia mentre la Sasha era a Vílnius, incapaç de tornar per al funeral.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/design-sans-titre-010.webpDesign sans titre-01010. Sasha, 38 anys (Bielorússia/EUA), obertament LGTBI, fa espectacles d’humor que ridiculitzen la dictadura i l’heroisme masclista. “L’humor,” diu, “és la meva venjança contra els homes que creuen que el poder els pertany.” “Una estampa de Jesús reposa dins d’una església ortodoxa bielorussa a Vílnius, un punt de referència silenciós per a qui ha estat arrencat de la seva terra.”https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/design-sans-titre-009.webpDesign sans titre-0099. Sasha, 22 anys, estudiant bielorussa de disseny empresonada durant set dies, ara organitza vetllades culturals per a bielorussos, russos i ucraïnesos a l’exili. El seu feminisme és pragmàtic: crear espais on les dones puguin parlar amb seguretat. Al seu piset de Vílnius té una mantis religiosa, un insecte que diu que és “l’ésser perfecte per a l’exili: silenciós, immòbil, però tossudament viu.”https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/design-sans-titre-008.webpDesign sans titre-008Sasha, 22 anys, estudiant bielorussa de disseny empresonada durant set dies, ara organitza vetllades culturals per a bielorussos, russos i ucraïnesos a l’exili. El seu feminisme és pragmàtic: crear espais on les dones puguin parlar amb seguretat. Al seu piset de Vílnius té una mantis religiosa, un insecte que diu que és “l’ésser perfecte per a l’exili: silenciós, immòbil, però tossudament viu.”https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/design-sans-titre-007.webpDesign sans titre-0077. Les fotos Polaroid de les amigues de la Yulia pengen a la paret: rostres somrients ara escampats entre Varsòvia, Tbilissi i Vílnius. Diu que les mira sovint “per recordar que érem moltes.”https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/design-sans-titre-006.webpDesign sans titre-0066. Yulia, 27 anys (Bielorússia), exprofessora acomiadada per assignar llibres prohibits, ara neteja oficines de dia i ensenya història bielorussa a infants refugiats de nit. “La cua del gat travessa el quadre, un petit rastre tossut de vida enmig de la quietud de l’exili.”2026-01-12T21:43:18+00:00monthlyhttps://bcndhmagazine.org/2025/12/30/on-els-vents-mai-descansen/https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/15.webp15L’ombra d’un jove es projecta sobre una paret de palla en un poble abandonat prop de la frontera afganesa. La sequera ha destruït l’aigua i els conreus. “Tothom ha marxat —diu—. Jo vaig a la ciutat a fer feines i guanyo 400.000 tomans al dia (uns 80 €).”https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/14.webp14Mullah Ahmed, de 65 anys, recull farratge per al seu ramat a Hirmand, Sistan. Agricultor i mestre de l’Alcorà, lamenta la injustícia: canonades i pals elèctrics travessen el seu camp i n’han devaluat la terra. Diu que és “d’interès nacional” i ningú l’ajuda.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/13.webp13Un home sacrifica un gall com a ofrena al costat d’un santuari a Hirmand, Sistan. Una família ha vingut de lluny per complir un vot. Amb la sequera persistent, la gent, desesperada, recorre a rituals i sacrificis arrelats a les seves creences ancestrals.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/12.webp12El germà de Fatima tanca les cortines per evitar que entri la pols a casa seva, a Zahak, Sistan. Víctima de la sequera i del vent incessant, viu amb tres fills petits i sense ingressos. “Només vull salvar els meus fills”, diu.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/11.webp11Una dona besa un forn de pa a la zona eixuta del llac Hamun, a Hirmand, Sistan. El pa és sagrat per a la gent de la regió. El gest és una pregària perquè la benedicció —i l’aigua— tornin a una terra i unes vides marcades per la sequera.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/10.webp10Gholam Sakhi, de 65 anys, vigilant d’un projecte d’aigua a Zabol, Sistan, viu dins de les canonades que protegeix. Guanya l’equivalent a 90 dòlars al mes. Després de la sequera del llac Hamun, els vents de cent dies porten pols i amenacen la salut de la gent.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/09.webp09El parc infantil del poble de Qale Bacha, a Hirmand, Sistan, ha quedat cobert per dunes de sorra formades pel vent i la pols. Les tempestes han envaït els pobles i la majoria de veïns s’han vist obligats a abandonar casa seva i migrar a altres zones.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/08.webp08Després d’una crescuda, uns infants neden i juguen al riu Sarbaz, a Baluchestán. Aquest riu, vital per als palmerars de dàtils, pateix sequeres extremes i pluges torrencials causades pel canvi climàtic, que amenacen la seva supervivència.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/07.webp07Classe d’Alt Corà i Hadit islàmic en un poble de Dashtyari, Baluchestan. En aquesta regió desfavorida, les escoles religioses són sovint l’únic recurs educatiu. De confessió sunnita, no reben suport estatal i depenen d’ajudes del Pakistan o del Golf Pèrsic.https://bcndhmagazine.org/wp-content/uploads/2025/12/06.webp06Roba tradicional d’homes balutxis penjada en uns matolls per assecar-se a Dashtyari, Baluchestán. Quan plou, les dones aprofiten l’aigua dels torrents estacionals per rentar-hi la roba. La sequera ha restringit severament l’accés a aigua potable.2026-01-12T21:08:09+00:00monthlyhttps://bcndhmagazine.org/totes-les-publicacions-2/2026-01-12T12:52:47+00:00weekly0.6https://bcndhmagazine.org/acerca-de/2025-12-30T14:34:30+00:00weekly0.6https://bcndhmagazine.orgdaily1.02026-03-10T20:57:56+00:00