BCNDH magazine

De Jalal Shamsazaran.

El vent comença d’hora a Sistan i Balutxistan. Travessa camps eixuts i granges abandonades, arrossegant no només pols i sal, sinó també el pes del desànim d’un poble. La vida aquí gira entorn del que s’ha perdut: l’aigua, els conreus i l’esperança.
Fatemeh comença el dia com ho fa des de fa anys: mirant l’horitzó a l’espera del camió cisterna. Hauria d’arribar cada setmana, però els retards són habituals.

Sistan i Balutxistan, al sud-est de l’Iran, és una de les regions més afectades per la crisi climàtica i la mala gestió ambiental. L’assecament del llac Hamoun —antic cor agrícola i vital de la regió— ha desencadenat tempestes de pols i sal, escassetat d’aigua, migració massiva, pèrdua de ramaderia i conreus, i un empobriment profund. Més de tres mil pobles no tenen accés a aigua potable i depenen dels camions cisterna, sovint amb setmanes de retard.

Les sancions, la desatenció governamental i la reducció del cabal del riu Hirmand, a l’Afganistan, han agreujat encara més aquesta crisi. Avui, més de 400.000 persones se’n veuen afectades directament, mentre que la migració n’ha desplaçat milions. Dones, infants i agricultors en suporten el pes més dur.

Aquesta situació no és només un desastre ecològic, sinó també un exemple clar d’injustícia climàtica: una regió marginada pateix mentre els centres de decisió romanen indiferents. La història del llac Hamoun ens recorda que la justícia ambiental exigeix un accés equitatiu als recursos, polítiques d’adaptació justes i el reconeixement de les veus de les comunitats més vulnerables.

Jalal Shamsazaran 

Nascut a Tabriz (Iran) l’any 1971, és un narrador visual autodidacte que construeix un univers poètic i humanista davant la complexitat política i social del seu país. Amb una mirada documental i profunda, en els darrers anys s’ha centrat sobretot en els efectes del canvi climàtic i en la vida de les persones migrants. Ha rebut diversos premis internacionals, com el Pictures of the Year International (POYi), i una beca Pulitzer.